CLUB DE LECTURA


El Club de lectura utopia es trasllada

Ens retrobem en aquest bloc per seguir gaudint del plaer per la lectura i bona companyia...




Visites al bloc CLUtopia

Recordeu que els comentaris que feu de la darrera sessió (10 de novembre de 2014) cal que els envieu a la següent adreça: biblioinsbernatmetge@gmail.com

-------------------------------------------------------------

curs 2014-2015

CLUB DE LECTURA UTOPIA 4T I BATXILLERAT 

Katherine Pancol, Els ulls grocs dels cocodrils.
Primera part
Fins a la pàgina 200


No us perdeu aquesta introducció a la novel·la feta per la mateixa autora rodejada de cocodrils.
Un llibre apassionant que es devora com els bons macarrons gratinats.
Us recomano que correu a llegir deixant-vos portar per l'acció, les emocions i els sentiments i que no pareu. 
Aquesta primera part, planteja la situació de manera trepidant i defineix el caràcter de la protagonista Josephine, l'ànec lleig, i de l'antagonista, la seva germana: Iris, la bella. Fixeu-vos amb la constel·lació de personatges que les envolten: Tonio i Philipe, els respectius marits; Henriette, la mare i el seu marit Marcel; els fills: Hortense i Zoé de Josephine i Alexander d'Iris. Memoritzeu els noms perquè després la trama es complica i la intriga creix.
El dissabte passat va aparèixer La Vanguardia una entrevista amb l'autora Katherine Pancol, arrel de l'èxit de la seva segona trilogia apareguda aquest any i que porta nom espanyol: Muchachas. Em van interessar un parell de preguntes i respostes que reflecteixen l'esperit de part de la seva obra. Aquí les teniu:
Pregunta: Vosté va ser una dona guapíssima. Amb 25 anys li van caure propostes inaudites: un xeic àrab la va perseguir, també algú de l'Elisi...
Resposta: Sí, tot això va coincidir amb el meu primer llibre. Jo tenia 25 anys i van començar a sorgir tipus perillosos. És aquella edat tremenda en què caus en la xarxa dels qui t'enlluernen. Després vaig descobrir que no ets res si no vas més enllà de la teva pretesa bellesa.
N'haurà advertit la seva filla de 26 anys.
Sí, li he dit: "Per molt que et facin la pilota, no caiguis, forma`t, treballa dur, guanya't els teus diners, busca el teu lloc al món i mai no oblidis que un només es coneix davant l'adversitat. Amb la felicitat no aprens."
Paraules apropiades per a les dues germanes de la nostra novel·la, que potser podem interpretar com a reflex de diverses etapes de vida de la mateixa autora.
Fins la setmana vinent!

_______________________________________________________________

29/10/2014


Segona part 

Fins a la pàgina 354


Per què fins aquí?
Perquè Antoine i Joséphine es tornen a trobar i no penso explicar què passa, només vull dir que la situació dóna un gir important.


Els ulls grocs dels cocodrils es converteixen en una imatge recurrent que va canviant de sentit durant tota la novel·la: primer són atractius i després esdevenen amenaçadors, ja en parlarem a la sessió presencial del dia 10 de novembre.
De moment, devoreu com cocodrils afamats la novel·la. Entre  panellets i castanyes també podeu donar una ullada a això que vaig escriure quan la acabava de llegir per primera vegada.
Hi tornarem la setmana vinent.

___________________

5/11/2014

Tercera part 

Aquesta part final és sorprenent i no penso donar cap pista de com van les coses.
Només vull proposar-vos un joc d'endevinalles que comentarem el proper dilluns dia 10 a la sessió presencial del nostre Club de Lectura Utopia.
Aquí teniu set imatges que corresponen a aquests set personatges de la novel·la: Joséphine, Antoine, Mylène, Hortense, Iris, Henriette i Shirley. 










Endevineu a qui correspon cada imatge i ja en parlarem.

________________________________________________


CLUB DE LECTURA UTOPIA 4T I BATXILLERAT 

El passat dimarts 13 de maig del 2014 vam celebrar el darrer Club de lectura Utopia d'enguany, centrat en el llibre Montedidio d'Erri de Luca.




La professora Montserrat Morera va despertar entre els assistents un debat interessant i entre tots plegats vam reflexionar al voltant del llibre, de la vida... I fins i tot vam aprendre de cuina... Continuarà el curs següent...





GRÀCIES A TOTS ELS LECTORS!

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

CLUB DE LECTURA UTOPIA

Sessió presencial el dimarts 13 de maig a les 5 de la tarda

Guia de Lectura de 


Erri de Luca, Montedidio 
Barcelona: La Magrana

Fins a la pàgina 50


Un noiet de 13 anys comença a treballar d'aprenent de fuster en un barri pobre de Nàpols que porta el nom de Muntanya de Déu i que ell mateix descriu així:


"... al cim d'aquest barri de carrerons que es diu Montedidio si vols escopir a terra no trobes lloc entre els peus. Aquí no hi ha espai ni per desplegar un drap." P. 6.

On trobar un espai de llibertat?

Pintura de Marta Bachs
A un lloc màgic on és possible entrenar-se amb un bumerang i enamorar-se de la Maria.

"Després la Maria deixa de mirar-se la mà, em mira a mi que la miro i a poc a poc fa un somriure i, quan el veig, em vénen cops al fons del budells, una tos dins de la carn, un tir de bumerang que s'ha escapat de la mà i em buida." P. 36.

Però la màgia no acaba aquí. Al taller hi ha dos personatges: mestre Errico, el fuster, i Rafaniello, el sabater que tenen uns especials dons.
A veure si els endevines...

També hi ha personatges tenebrosos com "L'amo de la casa" i algun d'altre.

Quina relució té aquesta imatge smb un personatge de la novel·la?

Estigues alerta perquè les coses que escriu aquest xicot, a vegades,
estan dites i no dites.
 S'han de saber
entendre.


****************************************************************************************************

Fins a la pàgina 124


Montididio és un barri de pobres, però també de treballadors orgullosos de la seva feina, encara que estiguin explotats. Els oficis hi són ben representats amb detalls que ens fan valorar-los. Quina satisfacció saber fer mobles! Què admirable calçar als pobres! I ser un bon pescador o impressor!

Saber llegir i escriure també és aquí molt important perquè és una manera d'entendre el món. Per això el protagonista escriu la seva història en el rotllo de paper que li ha regalat l'impressor, per això llegim nosaltres.

Segur que pots trobar alguns fragments on aparegui aquest amor als oficis, aquestes ganes de saber, els comentarem quan ens trobem.

El mestre fuster no només ensenya l'ofici sinó que és un model i, alhora, educa. Aquí en teniu un exemple, quan el protagonista parla de l'amo de la casa:

"... m'aventuro a dir-hi la meva, que és un mal home. Mestre Errico em corregeix de seguida: "Nano, qui parla pel darrere es fa respondre pel cul." P. 70.

L'amo avar trobarà el seu càstig, no ho dubtem. Ja el sabater sentencia: "Que faci la fi del gos que llepa la llima". P. 79.

Per cert, podem saber o endevinar de quin país és Rafaniello i perquè ha hagut de fugir. Es tracte d'un fet històric important, però en aquesta novel·la la història només està com a teló de fons,  al·ludida com en aquest fragment:


"... a Amèrica, han fet president un home jove. Els russos han enviat un gos dins d'un coet, en canvi els americans hi han enviat un mico..." P. 96.



Qui és aquest president i com es deien els animals que van enviar a l'espai. De quins anys estem parlant?

Falta poc per acabar la lectura però encara han de passar moltes coses, sobretot, el dia de cap d'any.

Per avui acabem amb una manera d'explicar l'amor senzilla i preciosa. Com diu la Maria:

"...pregunto, ¿això és l'amor que surt a les cançons? No, diu, aquell és un amor de malenconia, un fregall de llàgrimes i sospirs, ecs, quin avorriment. El nostre amor és una aliança, una força de combat." P. 91.

********************************************************


Fins al final

Després de la mort de la mare la Maria ocupa el seu lloc amb naturalitat, el més sorprenent és que prepara un plat que mai no he menjat: truita de macarrons. Podeu buscar la recepta?


Maria i el protagonista surten de passeig cap a la façana marítima de Nàpols com els grans i ell se sent orgullós de la seva xicota i del seu pare.

"La Maria i jo sabem llegir més bé que no pas ell i això és una injustícia. Hem arribat últims i només perquè hem tingut la comoditat d'estudiar en sabem més que un home adult que s'ha fet valer a força de braços tota la vida i ha fet que no ens faltés res i no ha faltat el respecte a la dona. Surto darrere la Maria i tanco la porta de casa i m'adono que sento orgull pel papa que per llegir ha de fer anar els llavis amunt i avall..." P. 133.

Està a punt d'acabar l'any i la infantesa del protagonista que, per fi, fa volar el bumerang, acaba d'escriure el rotllo i canvia la veu.

Què més passa al final?
Qui és l'ombra?


============================================


 CLUB DE LECTURA UTOPIA 4t i BATXILLERAT 2013-2014

El passat dilluns 25 de novembre del 2013 va tenir lloc el primer Club de lectura Utopia d'enguany, aquest cop dedicat al llibre d'Amin Maalouf, El segle primer després de Béatrice


La professora Montserrat Morera va introduir la sessió i tots els alumnes van fer comentaris força interessants que podeu llegir al final d'aquesta pàgina. Va ser una tarda en què tots els partcipants ens vam enriquir i reflexionar al voltant de la lectura, de la vida... 

GRÀCIES A TOTS ELS LECTORS!




 CLUBS DE LECTURA 

CURS 2013-2014

Benvinguts i benvingudes al Club de Lectura Utopia de Batxillerat i de 4t d'ESO!

 Primera lectura

Amin Maalouf, El segle primer després de Béatrice. Barcelona: Proa

INTRODUCCIÓ

    Aquest final d'estiu em van sorprendre notícies com aquestes:

    
Em van fer recordar un llibre que havia llegit quan va ser publicat en castellà l'any 1993 i que creava un futur que ara sembla que es compleixi. La vaig rellegir i hem va agradar encara més que la primera vegada i per això l'he triat per compartir amb vosaltres al nostre Club de lectura tot esperant que sigui del vostre gust.


Per llegir-lo hem de tenir present que va ser escrit una mica abans de l'any de les Olimpíades a Barcelona quan faltaven anys perquè uns avions fessin explotar les dues torres de Nova York que simbolitzaven el poder d'occident quan, com diu Maalouf:

"Crèiem que la Gràcia cada cop més pròxima tocaria la Terra sencera, que totes les nacions podrien viure ben aviat en pau, llibertat i abundància. Des d'aquell moment la Història ja no l'escriurien els generals, els ideòlegs, els dèspotes, sinó els astrofísics i els biòlegs. La humanitat sadollada ja no tindria més herois que els inventors i els entretenidors." P. 13.

El narrador ens parla des d'un futur que només precisa dient això:

"Tot va començar al Caire, una estudiosa setmana de febrer, fa quaranta-quatre anys; fins i tot vaig anotar el dia i l'hora. Però de què serveix fer jocs de mans amb les dates?, n'hi ha prou de dir que era pels volts de l'any dels tres zeros." P. 15.

Em pregunto si no estem ja, en aquest 2013, veient com es compleixen part dels fets profetitzats per Amin Maalouf. Espero la vostra opinió el proper 18 de novembre.

Amin Maalouf


http://aminmaaloufwebsite.netii.net/index-dispatch-espagnol.htm

Amin Maalouf, El segle primer després de Béatrice. Barcelona: Proa

Primera part: fins el capítol encapçalat per la lletra O

 
Els capítols estan ordenats per les lletres de l'alfabet. Per què creus que ho ha fet l'autor?

El narrador és un científic especialitzat en insectes, és a dir, un entomòleg. És capaç d'explicar la forma de vida de, per exemple, un escarabat i de trobar-hi l'origen de la seva simbologia. Fixem-nos-hi:


"... l'escarabat, un cop té la seva piloteta ben ficada al forat, li dóna la forma d'una pera per assegurar-se que ja no es mourà més i després diposita, a l'extrem estret, l'ou del qual sortirà una larva. En néixer, aquesta trobarà en la piloteta per alimentar-se, i viurà en autarquia fins a la seva maduresa. És a dir, fins que un nou escarabat, tot deixant la seva "conquilla" repeteixi els mateixos gestos...
Aquesta piloteta que roda, es digueren els egipcis, simbolitza el moviment del sol pel firmament. I aquests escarabats que trenquen els seus taüts de buina simbolitzen la resurrecció després de la mort." P 18.

El narrador aplicarà el mateix rigor en l'observació dels insectes i dels seus costums a l'observació dels canvis socials que es produiran d'ara en endavant.

Comença per la curiositat que li desperten a Egipte les anomenades Faves de l'escarabat, que acaba comprant al mercat del Caire que van acompanyades de la frase: Que el teu nom perduri i que et neixi un fill!

 

Com si fos un conjur, aviat trobarà en Clarence una companya perfecta per a compartir curiositats i amb la qual tindrà una filla: Béatrice. Fixem-nos amb els noms simbòlics de les dues dones i amb el tipus de relació que mantenen els pares:

Dante i Beatrice d'Henry Holiday, 1884
"En altres temps i altres costums, qualsevol s'hauria burlat d'una parella en què el pare es realitza mitjançant el fill, i la mare mitjançant el treball i la celebritat. Però nosaltres érem així i ben feliços de ser-ho, ¿era jo per això menys home, era ella menys dona? P 82.

Hem de parlar del personatge d'André Vallauris, que és una mena de padrí-tutor del protagonista ja que les seves converses i la seva relació sempre és interessant i profitosa perquè:

"André posseïa aquella art antiga dels mestres pedagogs que et saben crear la il·lusió d'haver tingut sempre a dins allò que acaben d'ensenyar-te." P. 45.

En morir André, deixarà com a testament una carta on proposa la creació d'una societat per combatre els problemes del segle XXI amb els quals s'enfronten: la Xarxa dels Sensats dirigida per Emmanuel Liev i portada efectivament pel narrador i Clarence. El principal problema ja és el "dèficit de naixements, per a Alemanya, va ser d'una nena de cada vuit, potser fins i tot d'una de cada set... És fàcil de comprendre actualment el desori que es va emparar dels responsables i de l'opinió pública quan foren divulgades certes estadístiques de natalitat que feien referència a l'Europa mediterrània i oriental." P. 104.


Per tot això quan Béatrice té uns 8 anys (2008) el professor deixa la seva tasca d'investigador i es dedica completament a la Xarxa dels Sensats.

Segona part: del capítol P fins el final


Emmanuel Liev, el president de la Xarxa dels Sensats, fa una exposició dels fets en una cimera mundial a la seu de les Nacions Unides on tracte tres punts de total actualitat. Veiem-los:

1.- "En el transcurs del darrer segle, el nostre planeta es va dividir entre un Sud que recrimina i un Nord que s'exaspera...Un dia qualsevol (l'odi) es desferma i aleshores descobrim que res, de cent anys ençà, o mil o dos mil, res no ha estat oblidat..." P. 120.

2.- Quan manipulo els gens d'una perera, tinc la convicció profunda que Déu me n'ha donat la capacitat i el dret. Però hi ha fruits prohibits... confesso que no sé on se situen amb precisió els límits que no s'han de travessar." P 122.

3.- "Hi ha pel món milers de ciutats, milions de pobles on el nombre de nenes no ha parat de disminuir; per a alguns, el fenomen dura des de fa gairebé vint anys (...) penso en les hordes de mascles que aniran rondant durant anys a la recerca de companyes inexistents..." P. 122.

Tot un programa d'accions conjuntes han de procurar "evitar el naufragi". I a això és el que es dedicaran aquests anys Clarence i el narrador.

Quan Beatrice, la destinatària de la història i símbol d'una nova generació, fa 15 anys el seu pare torna a la seva tasca d'investigació i comença a refugiar-se als Alps mentre esclata  l'horror a un lloc d'Àfrica que s'anomena com Naiputo.

"El rostre de Beatrice no es movia, estirat cap a mi amb la fe delicada d'una flor de gira-sol."
 La tasca d'investigació del narrador se centra ara en un tipus de papallona l'Urania Ripheus que practiquen una mena de suïcidi col·lectiu. Potser una al·legoria del camí sense sortida cap on sembla caminar l'espècie humana?

Urania Ripheus

Refugiat amb la seva família a la caseta dels Alps on aviat, malgrat tot, hi vindrà un nen i on el professor G continua pensant en:

"un món en que la llibertat i la prosperitat s'haurien escampat pas a pas com les ondes a la superfície de l'aigua. Un món en què la medicina, després d'haver vençut totes les malalties i tallat d'arrel les epidèmies, ja no hauria tingut cap altre desafiament que fer recular indefinidament l'envelliment i la mort. Un món deslliurat de les darreres taques d'obscuritat. Sí, una humanitat reconciliada, generosa i conqueridora, amb els ulls fixos en les estrelles, en l'eternitat.
A aquesta espècie, hauria estat orgullós de pertànyer.
P. 177.

 

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

 

Benvinguts al Club de Lectura Utopia de 3r d'ESO!

John Boyne

  John Boyne, El noi del pijama de ratlles. Barcelona: Empúries


Primera part: fins el capítol 6 

Tots hem estat nens, hem tingut 8 o gairebé 9 anys i hem somiat tot mirant els núvols o les taques d'una paret:


"Bruno era a la seva habitació, estirat damunt del llit, mirant el sostre damunt del cap. La pintura blanca estava esquerdada i es pelava d'una manera molt desagradable, a diferència de la pintura de la casa de Berlín que mai no s'espellofava i cada estiu rebia una capa nova quan la Mare hi feia anar els decoradors. Aquella tarda en concret, Bruno estava estirat contemplant atentament les esquerdes en forma d'aranya, enxiquint els ulls mentre reflexionava què hi podia haver al darrere. Imaginava que entre la pintura i el sostre en si hi vivien insectes que empenyien la pintura cap avall i ampliaven l'esquerda, intentant obrir una escletxa prou gran per esmunyir-s'hi a través i buscar una finestra per on intentar fugir. Res, ni tan sols un insecte, escolliria mai quedar-se a viure a Out-With."



Però ara hem crescut i som capaços d'entendre el que passa més que en Bruno. Sabem que Out-With vol anomanar un altre lloc tristament célebre, que el Fúria és un personatge històric, que el noi del pijama a ratlles no porta pijama i que Bruno potser és com un insecte atrapat dins una mena de tela d'aranya que lluita per surtin-se'n.

Aquest doble joc és el principal atractiu de la novel·la: lectors i lectores som capaços d'entendre a Bruno millor que ell mateix i, alhora, ens identifiquem amb ell perquè és el mirall de la nostra infantesa.

Aquí teniu una fotografia de la que, en la realitat, hauria estat la casa a Out-With de Bruno. Busqueu els noms reals i altres imatges de Furia, de la seva guapa acompanyant i del lloc on passa l'acció i les porteu el dia 11 de novembre quan ens reunim per fer la sessió del 
Club de Lectura.

 Veure aquesta petita filmació us ajudarà a imaginar millor els escenaris de la novel·la.
  
http://www.youtube.com/watch?v=BJiyLwJro0E

  Segona part: del capítol 7 al 15 

Segur que us heu fixat que molts personatges tenen un nom genèric que apareix en majúscula. Un d'aquest personatges es l'Àvia per la qual el Bruno té un afecte especial.

Sense que ens ho digui clarament el text, ens anem adonant que el Bruno va intuint la realitat millor fins i tot que els adults i es va posant al cantó dels oprimits, per això se sent atret per l'Àvia que és capaç de cantar la cançó de La vie en rose, la vida joiosa dels enamorats, i també criticar el seu fill comandant de les forces militars nazis que no es qüestiona les terribles ordres que compleix i fa complir.

Aquí teniu la versió més famosa d'aquesta famosa cançó que contrasta amb la negació de la vida que és el camp de concentració:

http://www.youtube.com/watch?v=g6TvCo9r3GM

En el capítol X comença una segona part de la novel·la quan apareix el Shmuel, el noi del pijama a ratlles. El Bruno diu que Shmuel "sona com quan bufa el vent". T'has preguntat mai com sona el teu nom o el del teu millor amic o amiga?

L'amistat no té fronteres i el Bruno i el Shmuel compartiran d'ara en endavant una part important de les seves vides.

No cal que tot estigui explicat perquè entenguem la situació, no cal que sapiguem, per exemple,  per què el tinent Kotler ha estat traslladat, encara que podem intuir que està en relació amb el seu comportament amb la mare i la germana del protagonista.


El que està clar és que l'ambient que respira el Bruno és de terror i que per això deixa al seu amic en fals i, com diu el títol del capítol XV fa una cosa que no havia de fer i per la qual se sentir molt avergonyit: la por el va fer mentir, ser covard i no defensar l'amic. T'has sentit així alguna vegada?

Prepara les respostes per al proper dilluns 11 de novembre.

 Tercera part: del capítol 15 al final 

L'Àvia ha mort i tornen a Berlín per a l'enterrament i, aleshores: 

"Bruno es va adonar que ja no era tant petit com quan hi vivien perquè hi podia veure per sobre de coses que abans li impedien la visió, i perquè, a la casa d'abans, va poder mirar per la finestra del pis del capdamunt i veure tot Berlín sense haver de posar-se de puntetes." P. 212.

També ha crescut per dins: 



"...cada dia reflexionava més i més sobre els dos costats de la tanca i, per començar, sobre el motiu pel qual existia la tanca." P. 214.


Per això, per fi, traspassa la tanca i els dos amics intenten explorar, jugar, comunicar-se. De tota manera, la vergonya no els deixa expressar totalment els sentiments: estar un al costat de l'altre és suficient.


Altre cop, no tot està explicat fil per randa, s'ha d'interpretar i si has arribat fins aquí segur que entens el final, perquè tu també has crescut per dins.



=====================================

 

2n PREMI 

CLUB DE LECTURA


La guanyadora del DVD Tokio blues, inspirat en la lectura Tòquio bluespel seu comentari al bloc va ser:

NEREA TORO B2A

Roser Balmanya lliura el premi durant l'acte de final de curs de 2n de Batxillerat

La finalista pel segon millor comentari al bloc va ser:

MARISOL FRANCO 4C


Roser Balmanya dóna el premi a la Biblioteca
______________________________
Èxit del segon Club del lectura
 
El passat dilluns 29 d'abril va tenir lloc el segon Club de lectura, aquest cop dedicat al llibre Tòquio blues de Haruki Murakami. 


La professora Montserrat Morera va introduir la sessió i els alumnes van fer comentaris i aportacions força enriquidores que podeu llegir al final d'aquesta pàgina. Gràcies a tots els lectors!


Alumnes escoltant la presentació

Montserrat Morera dinamitzant la sessió
_____________________________________________________________________________
               
CLUB DE LECTURA 
29 D'ABRIL
HUARUKI MURAKAMI, Tòquio Blues







Tòquio blues és una novel·la d'amor i de records. Has d'entrar en la ment del protagonista i deixar-te portar. L'obra demana tota la teva atenció i si l'hi dones no defrauda.  Ho avalen més de quatre milions d'exemplars venuts i la gran popularitat que va assolir l'autor.

Bona lectura!

_______________________________________

DIARI DE LECTURA

Fins a la pàgina 50
Divendres  12 d'abril

 Toru Watanabe de 37 anys escolta a l'aeroport d'Hamburg una vella cançó que li fa recordar fets de la seva joventut. Hem de tenir paciència per saber el nom del protagonista, qui és la Naoko i els fets de finals de la dècada dels 60 del segle passat, quan ell tenia 18 o 20 anys. 

L'escriptura l'ajudarà a entendre i assimilar el passat:

"És per això que escric aquest llibre. Perquè si no escric les coses no sóc capaç d'entendre-les com cal." P. 12.

De mica en mica, ens assabentem d'allò que va passar a l'Institut i a la Universitat de Tòquio on Toru viu en una residència on hi ha una gran zelkova i que fa "olor a socarrim", és a dir,  que oculta una manipulació dels estudiants i possibles corrupcions.

Les zelkoves poden arribar a una altura de 30 metres d'alçada

El protagonista estudia Teatre, sense convicció, i llegeix molt llibres no habituals entre els seus companys.  Precisament, es fa amic de Nagasawa per la seva comuna afició a la lectura dels clàssics: 

"Per això els llegeixo. Si llegeixes els mateix que tothom, acabes tenint les mateixes idees que té tothom..." P. 39.

El Toru es posa a treballar a temps parcial a una tenda de discos i la Naoko compleix 20 anys. Ho celebren d'una manera especial.

Trobarem, al llarg de la lectura, diverses opinions sobre l'amor, l'amistat i el sexe en destaco aquestes dues:

"... és impossible que algú pugui protegir sempre una altra persona. (...) ¿Hauria d'anar enganxada a tu tota la vida? ¿no veus que no és equilibrat? No es pot dir ni que sigui una relació. " P. 14.

"...vaig preguntar a en Nagasawa si ell, que ho havia fet més de setanta vegades, no se sentia buit.
–Si et sents buit és que ets una persona com cal. Me n'alegro –em va contestar–. No se'n treu res, d'anar-te ficant al llit amb noies que no coneixes. Només fa que t'acabis fent fàstic. A mi em passa el mateix.
–¿Doncs per què no pares?"P. 43.

En parlarem.


________________________________________________________________________________

Fins a la pàgina 155 
20 d'abril

El Soldat d'Assalt, el curiós company d'habitació de Toru, li regala una cuca de llum  que ell deixa en llibertat. Observem com es converteix amb una expressió dels anhels inconcrets i inabastables del protagonista en aquest fragment de prosa gairebé poètica.

castellà: luciérnaga, anglès: flyfight, francès: luciole

"Quan la cuca va desaparèixer, el seu rastre de llum es va quedar una bona estona dins meu. Vaig tancar els ulls i vaig veure com la seva llum feble i apagada errava per la foscor com una ànima que ha perdut el nord.
Vaig allargar la mà cap a aquella foscor diverses vegades, però els meus dits no van tocar res. Aquella llum lívida sempre era una mica més enllà." P. 56.

Heu tingut mai una experiència semblant?


En aquesta novel·la hi trobem reflectits llocs reals i fets històrics i socials, alguns dels quals formen part de l'experiència vital de l'autor. Per exemple: el poble de Kobe d'on són Toru i Naoko que es el poble natal de Murakami, el fet històric de la revolta estudiantil de principis de 1969 conseqüència del maig francés de 1968 o el problema social del suïcidi juvenil al Japó.

Us proposo que busqueu informació sobre la ciutat de Kobe i mireu de relacionar-la amb la cuca de llum.

Murakami aconsegueix crear un clima màgic gràcies principalment a les imatges que ens retraten personatges i ambients, veiem-ho en aquesta descripció de la Midori cuinant:

"Es movia amb rapidesa i agilitat, fent quatre operacions a la vegada. Tan aviat tastava alguna cosa que bullia com trinxava algun ingredient al tallador; tan aviat treia algun plat de la nevera com rentava l'olla que havia acabat de fer servir. Vista d'esquena semblava un percussionista indi. Era com si anés tocant ara una campana, ara una planxa, ara un os de búfal. Cada moviment que feia era precís i efectiu, i mantenia un equilibri perfecte. Me la mirava embadalit." P. 78.

Per cert, les referències musicals són molt freqüents sobretot ara que apareix el personatge de la Reiko. M'ha cridat l'atenció l'aparició de la cançó Here Comes de Sun desperta la mateixa sensació que vaig tenir quan, fa pocs dies, em van enviar aquesta versió:

http://www.youtube.com/watch?v=Ov8w6MkAjmo

Amb aquesta bona sensació acabo, de moment.

_________________________________________________________________________________

DIARI DE LECTURA
Final
Dijous  25 d'abril

Tot llegint m'han cridat l'atenció dues expressions que trobo molt expressives i que potser no es fan servir massa, ara mateix. La primera es ser un o una esca, tal com apareix en aquest fragment de la pàgina 162:
"M'estimo més ser una esca de primera que no pas un llumí de segona"
L'esca és un material sec fet d'un bolet que ajuda a encendre el foc, com que és un procediment antic i treballós. és més fàcil encendre un llumí; encara que si tens una bona esca i manya, ets més autosuficient.
Existeix una expressió similar: Més val ser cap de sardina que cua de lluç.
L'altre frase feta que apareix al text és donar-se corda. La utilitza diverses vegades el Toru:
"Ara l'únic que em queda és buscar feina aquí al barri que només em prengui tres o quatre dies a la setmana. Quan l'hagi trobat començaré a donar-me corda cada dia." P. 252.
Suposo que ja enteneu què vol dir.
És curiós que, després de molt temps sense llegir-la ni escoltar-la, he vist la mateixa frase en una campanya publicitària d'una entitat bancària intervinguda per l'estat. Ja ho comentarem.

Per altra banda, us haureu fixat que el text està ple de noms de llibres, tots els títols hi són per alguna cosa: tenen un sentit. Fixeu-vos en l'argument de La muntanya màgica, que el protagonista llegeix mentre és al refugi on intenta curar-se la Naoko: 
Una cosa similar passa amb Sota la roda de Herman Hesse que Naoko llegeix quan perd l'esperança de viure amb la seva estimada:
Però, aquí s'hi amaga, a més a més,  un dels temes de la novel.la. Quin pot ser?
La tristesa que sent el protagonista està expressada, a la meva manera de veure, d'una forma magistral quan projecte el seu dolor en la primavera que no aconsegueix gaudir:
"... jo em vaig quedar mirant les flors del cirerer. En la foscor de la primavera semblaven grumolls de carn que haguessin sortit després de rebentar la pell. El jardí estava saturat d'aquella olor intensament melosa, com de carn podrida. " P. 257.
Els cirerers florits que al Japó són tot un esdeveniment i, alhora, un símbol de renaixement
Com a final, aquí teniu un fragment de la versió cinematogràfica de la novel·la. Quedem-nos amb aquestes belles imatges i paraules. 
http://www.youtube.com/watch?v=BO5_ABKOtTw
Fins el proper dilluns 29 d'abril!
______________________________________

1r PREMI 

CLUB DE LECTURA


La guanyadora del llibre El roure, l'aventura de viure pel seu comentari al bloc és:


ALBA CALATAYUD 
4t B

El lliurament serà el dia de Sant Jordi a la Sala d'Actes.


________________________________________


CLUB DE LECTURA

 "L'home que plantava arbres", dimecres 6 de març

En aquesta primera sessió vam reflexionar entre tots al voltant d'aquest magnífic llibre. Si voleu llegir el guió de la sessió i els comentaris dels alumnes que han assistit al "Club de lectura" cliqueu AQUÍ 

 

Montse Morera durant la sessió
  
Alumnes de 4t d'ESO i 2n Batxillerat
Escoltant amb atenció
Berenar literari després de la sessió
               



CLUB DE LECTURA

6 DE MARÇ, 16h


L’home que plantava arbres, Jean Giono, ed. Viena, 2008




Si hi estàs interessat,
parla amb el teu professor de llengua!
(2n cicle ESO i Batxillerat)

Llegeix el llibre en català (exemplars a la biblioteca) o en castellà (pdf)

Per més informació sobre el llibre visita la secció del bloc  
Què llegim?


44 comentaris:

  1. NOELIA QUESADA PAJARES
    El libro en general es interesante. Pero el fragmento que mas me a gustado a sido cuando explica que su mujer y su unico hijo murieron pero el no se rindio, siguio para adelante y comenzo a plantar arboles porque veia el pueblo muy solo. Esto se refiere a que no debemos tirar la toalla porque tal vez si en un pasado la tiramos, tal vez en un presente no podamos conseguir lo que queremos. La verdad esque el libro lo recomiendo a todas las edades.

    ResponElimina
  2. BRYAN ANCHUNDIA SUÁREZ
    El libro es muy entretenido, sobretodo en partes cuando explica como se ha ido desarrollando el medio ambiente desde que era un desierto hasta que lo llegaron a poblar personas jóvenes, rehaciendo sus vidas. Me gusta mucho el fragmento:

    ''Cuando reflexiono que un solo hombre reducido a sus simples recursos físicos y morales, ha bastado para hacer surgir del desierto esta tierra de Canaán, encuentro que, a pesar de todo, la condición humana es admirable. Pero cuando considero toda la constancia, en la grandeza del alma y la abnegada generosidad que hace falta para obtener este resultado, me entra un inmenso respeto por aquel viejo campesino sin cultura que a su manera supo sacar adelante una obra digna de Dios.''

    Ya que hace una reflexión de lo sucedido.

    ResponElimina
  3. PABLO PEREIRA HERNÁNDEZ
    no me pude leer el libro porque no tenía constancia de esas sesiones, pero, a pesar de que subimos por sorpresa practicamente fue una sesión muy interesante donde se aprendía de los demás y podías ver interpretaciones diferentes de el libro, pasé un rato agradable con los demás y el libro parecía realmente interesante, sobretodo por lo que se podía entender entre líneas que nos quería explicar

    ResponElimina
  4. Eric Cugat Herraiz

    Primerament, aquest tipus de llibre no estic acostumat a llegir-los (de fet, els meus autors preferits són Stephen King i Laura Gallego García), però haig de dir que, sorprenentment, m'ha agradat fins a uns límits inesperats. És una lectura entretinguda i fàcil de llegir i plena de petits detalls i moments que t'apropen a la història d'una forma molt personal arribant fins i tot a fer-te sentir els mateixos sentiments que senten en aquell moment els personatges, com pot ser les cançons o les minucioses descripcions. A vegades pot resultar una mica confusa i trobo que el contingut erótic-sexual és una mica excesiu (però això és degut a que la mentalitat de Japó respecte aquest tema és molt més oberta que al nostre sector occidental). El meu personajte preferit és el "Guàrdia d'assalt" pel seu caràcter discrepant i particular, tot i que acaba "desapareixent" de forma sobtada. Personalment no tinc cap preferida però els meus moments preferits són les estones on en Toru i la Midori estan junts, perquè aquells moments creen com un ambient de serenitat indescriptibles, pel simple fet que estan tots junts (l'autor va donant indicis de la seva futura relació). En general és un llibre molt recomenable. Lamentablement, jo ja havia acabat el llibre abans de tindre l'adreça del blog (pel fet que vaig entrar uns dies més tard de quan es va demanar), però les anotacions i els enllaços m'han servit per acabar d'entendre el llibre un cop llegit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Felicitats per la teva aportació i per saber adaptar-te a llegir gèneres diferents.
      Comparteixo la teva simpatia pel Guàrdia d'assalt. Un més dels peculiars personatges divergents de Murakami.

      Elimina
  5. Pablo Pereira Hernández

    El libro está bastante bien, a pesar de que no estoy acostumbrado a leer este tipo de novelas me ha gustado lo suficiente como para recomendarla a otras personas. Algo que no me gustó fue el sentimiento de soledad que en algunas circunstancias transmitía, por ejemplo, cuando veías que todo el entorno del protagonista se iva desvaneciendo en forma de suicidios.

    Otro tema que se comentó mucho en el club de lectura fue el tema de la sexualidad en este libro, no la considero excesiva ya que, como dije en el club, hoy en dia en cualquier película, obra de teatro o novela hay escenas de este tipo, lo que si que remarcaría sería el detallismo con el que los trata

    ResponElimina
    Respostes
    1. Celebro que hayas disfrutado de la lectura, porque atreverse con algo nuevo quiere decir crecer emocional e intelectualmente.
      Tienes razón, es digna de remarcarse la delicadeza para plasmar la sexualidad de forma natural sin caer en cursiladas.

      Elimina
  6. El libro de Tokio Blues me ha gustado porque era un estilo diferente a lo que estoy acostumbrado leer. La trama me ha parecido algo pesimista y extraña marcada por muchos suicidios y confusiones con las diversas relaciones del protagonista debido a que no sabe bien lo que siente hasta que lo pierde.

    Una cosa muy característica del libro son las descripciones tan detallistas que tiene y que te permite que te imagines las situaciones de manera más realista, pero que por otra parte a veces llegan incluso a ralentizar la lectura, llegando a ser en ocasiones muy cansada.

    Yo también recomendaría el libro a mis amigos puesto que la mayoría también les sorprendería debido a que es un tipo de novela diferente al que estarían acostumbrados.

    ResponElimina
  7. Cada persona tiene su propio concepto de la lentitud y la rapidez.
    Estamos, yo diría, mal acostumbrados a considerar la lentitud como un defecto cuando en muchas ocasiones las cosas deben hacerse con pausa para disfrutar y lograr el mejor resultado. ¿Tienes noticia del movimiento social que se llama "slow"?

    ResponElimina
  8. Sara Lahuerta Pérez

    Estic acostumada a llegir llibres de temàtica semblant a "Tòquio Blues", però mai n'havia llegit un en que sortissin tants suïcidis. No obstant, m'ha agradat molt i m'he pogut ficar en la pell d'en Toru Watanabe i això ha estat fantàstic ja que no em sol succeir normalment. M'he rigut molt quan el Guardia d'Assalt feia gimnàstica i despertava a en Toru i quan la Midori li feia aquelles preguntes tan atrevides i absurdes sobre la masturbació dels homes. Els moments més tendres m'han semblat que són quan en Toru va a veure la Naoko i conversen. Trobo que es un llibre molt interessant i que transmet una gran varietat de sentiments.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bé. Has aconseguit transmetre les sensacions que t'ha suggerit la lectura.

      Elimina
  9. A mi, en lo personal, el libro Tòquio Blues me ha gustado mucho,es interesante y muestra una sociedad que está muy cubierta por el país.Al mismo tiempo, te deja enseñanzas sobre la vida. Me gusta como como describe los personajes y los paisajes Murakami, hace que te sientas cerca de los protagonistas y sus circunstancias personales. Creo que Toru tiene mucha fortaleza mental, porque después de tantas muertes a su alrededor, uno se derrumba, y el sigue adelante, con apoyo de mucha gente por supuesto. Mi personaje favorito es Midori, porque aun con un padre enfermo y una madre muerta, es una chica brillante, alegre y optimista, aunque Naoko con esa tranquilidad y madurez que demuestra a veces, me gusta mucho también. El final parece un poco confuso, pero no por eso deja de gustarme.

    Yo lo recomiendo a todos aquellos que les guste el libro con un punto crítico y desde otro punto de vista o una novela de temática diferente.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Midori es, verdaderamente, la fuerza vital que rescata a Naoko de un entorno negativo. Me gusta que te guste.

      Elimina
  10. A mi, personalmente creo que el libro tiene dos partes, una que no me ha gustado, ya que el protagonista ha sufrido mucho con todos los suicidios de sus amigos, pero otro que si que me ha gustado mucho y que nunca había leído ha sido la forma de explicar de este autor en sus novelas, como también la trama y la sencillez con la que se desarrolla en el libro, creo que es un gran autor y un gran libro, aunque es demasiado tràgico desde mi punto de vista. El libro me ha transmitido dos mensajes muy claros, dos latinismos, tempus fugit, haciendo referència a los suicidios de los amigos, el tiempo pasa, y aveces demasiado rápido y se te acorta la vida, el otro latinismo es carpe diem "vive el momento" ya que nunca sabes cuando va a ser el último momento de tu vida. Siento haber tardado en colgar el comentario.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Siento haber tardado tanto en contestar pero "tempus fugit".
      Creo que muerte y vida se entrecruzan en la novela, no se puede superar la tragedia de la dulzura y la pasión que nos regala la vida.

      Elimina
  11. El llibre de Tòquio Blues va ser escrit en 1987 pel japonès Haruki Murakami. El narrador del llibre és en Toru, el personatge principal, i la història comença quan un dia ell escolta una cançó dels Beatles i llavors comença a recordar el seu passat i ens narra la seva història d’amor amb la Naoko, com va viure la mort del seu millor amic, en Kizuki, com era la seva vida a la universitat...
    En general el llibre m’ha agradat, perquè la historia és interessant i la veritat es que ha aconseguit enganxar-me. No he pogut llegir-me el llibre sencer perquè l’he hagut de tornar, però m’hauria agradat llegir-lo fins al final, així que donaré la meva opinió només d’una part del llibre.
    El que m’ha semblat més interessant del llibre és la història entre la Naoko i en Toru, perquè ell la continua estimant encara que ella estigui a un sanatori, i les històries del Soldat d’Assalt, que eren bastant divertides. El que menys m’ha agradat ha sigut que en alguns moments el narrador s’entén en detalls que jo penso que no són necessaris per entendre correctament la lectura.
    El personatge d’en Toru ha sigut el que més m’ha cridat l’atenció, perquè admiro com cuida a la Naoko, les seves ganes de viure encara que, ha perdut al seu millor amic, no té molta relació amb la seva família i no té gaires amics. Altre personatge que m’ha cridat l’atenció ha sigut en Nagasawa, perquè tracta a les dones com a objectes i això no m`ha agradat gens.
    Si que recomanaria el llibre a altres persones, perquè explica històries d’amor, de tragèdia, i alguna de divertida, però alhora també mostra com era la societat en la que viu en Toru.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt ben explicat.

      M'agradaria saber quins són els detals que penses que no són necessaris i també que puguessis acabar el llibre.
      Hi ha uns exemplars que són de la Biblioteca de l'Institut, en pots demanar un altre cop i quan vulguis.

      Elimina
  12. EKATERINA SURKOVA
    Yo empecé a leer este libro sabiendo por seguro que me va a encantar, ya que antes habia leido otros libros del mismo autor, como por ejemplo 1Q84 despues del cual Haruki Murakami se convertió en mi autor favorito. Me gusta mucho su manera de describir las cosas, puede estar 2 pagina describiendo un solo lugar, y eso me ayudó a situarme en el espacio de la historia. Me lei Toquio Blues en 2 dias, ya que es un libro que me costó dejar de leer, y lo iba leyendo en casa, en el metro, caminando por la calle, etc. Haruki Murakami es un autor que acostumbra a tratar mucho los temas de amor y de sexo, tambien interpretandolo a veces de manera tragida y depresiva. Pienso que representa muy bien la sociedad japonesa. Todos estamos acostumbrados a pensar que en Japón todos son tan diferentes, que son muy serios, educados y lo unico que les interesa es trabajar. Pero no es del todo asi. Si que es verdad que el trabajo es una de las cosas mas importantes en la sociedad japonesa(algunos se quedan en la oficina horas extra por las que no les pagan, solo para acabar bien su trabajo). Pero como me ha explicando mi profesora de japones, "La gente de Japon tenemos dos caras. Una cara es para los desconocidos, en la que se ve que somos serios y responsables. Y otra cara es para los amigos, que saben perfectamente que a todos nos gusta divertirnos y salir de fiesta. Para algo somos humanos, no?".
    En concusión, quiero decir que el libro me ha encantado hasta el ultimo detalle. Viví la historia junto con el personaje principal y sentí lo mismo que él.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encantada de saber que eres una fan de Murakami, ya somos dos.

      Elimina
  13. Vero Martín Gancedo12 de maig de 2013 a les 12:14

    M'hagués agradat acabar el llibre però no vaig poder perquè vaig haver de tornar-lo.
    Em vaig quedar quan la Midori explica al Toru la seva infància, l’adolescència i la seva actualitat. És interessant perquè jo no sabia res de com era la societat japonesa i això m'ha suposat millorar culturalment.
    Una de les parts que més m'ha agradat ha estat el principi. És a dir, quan comença a recordar-ho tot a partir del simple fet d'escoltar una cançó i que això comporti a tota aquesta història.
    El personatge que més m'ha cridat l'atenció ha estat el Soldat d’Assalt ja que és un estudiant amb una personalitat diferent a la dels altres. Em fa gràcia això de que hagi de llevar-se tots el matins per fer gimnàstica perquè sinó no és ell i, també, les seves històries. El fet de que sigui molt respectat a tota la Universitat està molt bé però el que no veig bé es que es vagi de festa, acabi amb altres noies i que, tot i així, segueixi amb la núvia.
    Un altre que també em va cridar l’atenció és en Toru. Després de tot el que li ha passat en la seva joventut semblar ser un noi bastant decent.
    La manera de redactar de l’autor em sembla ben bona ja que ha anat descrivint bastant bé la situació on es troben els personatges per situar-nos bé dintre de la narració.
    El que no m'ha agradat és el dramatisme que hi ha en la història però és pel fet de que a mi aquest estil no m’agrada.
    Recomanaria el llibre a aquelles persones que tinguin curiositat sobre el Japó en sí i els agradi el dramatisme, juntament, amb les històries d’amor.

    ResponElimina
  14. Això de que le Toru sembla un noi bastant decent crec que ho podia haver dit algun personatge de la novel·la.

    És una llàstima que no hagis acabat la lectura i a la Biblioteca del centre hi queden un parell o tres d'exemplars. Pots demanar-los quan vulguis.

    Ha estat un plaer llegir el teu comentari.

    ResponElimina
  15. Tòquio Blues és una novel•la fresca i original que sota el meu punt de vista no és gens pesada: les descripcions detallades que m’encanten i m’ajudaven a imaginar les escenes del llibre tal i com Murakami les va visualitzar en el moment d’escriure-les, el temps narratiu que en cap moment va fer-se pesat i la vida tan complexa dels personatges fan que mantinguis l’atenció en la lectura sense esforç. De fet, per ser sincera, el motor que realment em feia continuar amb la lectura era la curiositat per saber amb qui es quedaria al final en Toru, si amb la Naoko o amb la Midori.
    D’altra banda vaig trobar a la novel•la moments molt emotius com per exemple l’episodi de la lluerna o la confessió d’amor de la Midori sota la pluja. Tot i això, hi ha aspectes de la novel•la que no m’acaben d’agradar, principalment el fet de que mai se sap que li passa al Soldat d’Assalt i que gran part dels personatges acabin suïcidant-se, en especial la Naoko ja que semblava que es curaria. A més a més tampoc va agradar-me el final perquè no se sap ben bé si acaba amb la Midori o no, m’hauria agradat que al final la història tornés a l’avió on comença i que de manera breu en Toru expliques si la seva relació amb la Midori va funcionar. També m’hauria fet el pes que en Toru i en Nagasawa es retrobessin tal com dei sempre ell.
    Per últim només m’agradaria aclarir que l’aspecte que més m’ha marcat d’aquesta novel•la és el conflicte emocional d’en Toru entre continuar la seva vida amb la Midori, una noia real, o bé esperar la Naoko per sempre sense saber si mai es recuperaria. Aquest debat entre l’amor real de la Midori i el gairebé il•lusori de la Naoko fan que reflexionis i t’adonis de que mai podràs estar sempre pendent d’una persona, protegint-la per sempre. Hi ha vegades que la gent que estimes marxa del teu costat i tu només pots continuar la teva vida mirant cap endavant. Aquesta és la reflexió final que he tret de la novel•la Tòquio Blues.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Magnífic!

      Certs novel·listes segueixen una vella consigna per donar naturalitat i versemblança a les seves obres: deixen incògnites,és a dir, no lliguen tots els fils perquè això també passa a la vida real i permet al lector imaginar possibles continuacions. Per això trobes a faltar informació que en Murakami calla. Saber trobar el punt entre allò que és diu, allò que es suggereix i allò que es calla no és fàcil: crec que aquí l'autor troba el punt just.

      Elimina
  16. Maria Sol Franco Romero.

    Tòquio Blues novel · la que es llegeix de forma ràpida i que enganxa des del primer moment, es una novel·la amb la que he patit molt, els amors impossibles, el suïcidis, les histories de cada personatges...
    A mesura que vas llegint et vas submergint en el món dels personatges d'una forma molt íntima, i personal. Es una cosa molt estranya però no va haver cap personatge amb el qual no em vaig sentir identificada, crec que d'alguna manera em més o menys mesura em semblava a tots, va haver moment on pensava "Jo també hagués fet això i allò" o " Jo també penso el mateix" em va passar amb la gran majoria realment, per això dic que em vaig sentir mitjanament identificada amb tots el personatges. També crec que a mesura que va llegint agafes afecte als personatges, tot tenen una historia i cap et deixa indiferent.

    Per una altra banda he de remarca el tema romàntic de la historia, crec d'alguna forma que l'amor en aquesta historia, es un amor adolescent "real" i no el típic que veien a les novel·les romàtiques que tot es de color de rosa, i que tot té un final feliç. Encara que dir amor no se si seria correcte ja que en aquesta etapa de la vida no sabem ven bé el que sentim i això l'autor també ho expressa molt bé a la novel·la.

    Jo soc molt fan de la cultura Asiàtica i en especial de la Japonesa, se que Japó es un país competitiu on l'aparença ho es tot,on s'ha de triomfar... L'autor en fica dins del Japó que no estem acostumats a veure, i també ens porta a diferents àrees, paisatges a través d'una descripció tan precisa que gairebé pots veure, olorar i sentir tot allò.

    Una altra cosa que em va agradar molt va ser el com va saber redactar les escenes de sexe. Les seves descripcions sobre les relacions sexuals dels personatges són descriptives cuidant fins al més mínim llegant a ser boniques que transmeten al lector les sensacions del moment.

    El final va ser agredolç i dur, no va ser un final molt feliç, encara així en va encanta i em va arribar a l'anima fen-me reflexionar molt sobre la vida en general. Aquest llibre m'ha aportat un munt d'experiències precioses i m'ha transportat totalment al Japó d'aquells anys com si el llibre fos una finestra allà.

    Per últim deixaré una cita que m'ha agradat molt i la vull compartir amb vosaltres:

    "Però, al capdavall, ¿qui pot dir el que és millor? No et reprimeixis per ningú i, quan la felicitat truqui a la teva porta, aprofita l'ocasió i sigues feliç"


    ResponElimina
  17. Molt bé!

    Tens raó, els personatges són tots especials.
    Em quedo amb el missatge final: aprofitem a felicitat quan ens vingui a buscar.

    ResponElimina
  18. EL PRIMER SIGLO DESPUÉS DE BEATRICE- Natalia García Muñoz; B2B (No tengo cuenta de blogger ni para parecido y no me deja escribirlo más hacia arriba)

    Desde mi punto de vista, la historia del libro ¨El primer siglo después de Beatrice¨, posee una finísima línea entre la realidad y la ficción. La realidad en cierto modo, se plasma en el libro, el machismo en regiones subdesarrolladas del mundo, impulsado tanto por hombres como por mujeres, hombres creyéndose superiores a las mujeres y que las utilizan como una mera posesión, abuelas que por tradición cortan el clítoris a sus nietas cuando estás aún no están entradas en la pubertad, mujeres con burka que se niegan a quitárselo porque les han enseñado desde una edad temprana, que aquello, era lo debido. La fina linea que separa el desastre ficticio del actual, es que en el libro, el hecho de no tener una descendencia femenina, está a un alcance más fácil que el de la realidad. Pero, realmente, el desastre, la mentalidad retrógada y machista, es pura historia y pura actualidad, tan solo no tenemos un factor de la historia del libro, pero esta sustancia ¨las habas de escarabajo¨ si llegasen a crearse, nuestro mundo tal y como lo conocemos tendría el mismo y desdichado final que el de la historia. Ya que, la realidad, aunque cueste admitirlo, es que por mucho que la no descendencia femenina suponga la exterminación de nuestra especie, la falta de culturización en países subdesarrollados y la especulación e interés por que este hecho siga existiendo para que unos pocos se aprovechen de las desdichas de otros, solo nos llevará a un final idéntico que el del libro, la catástrofe mundial.
    Me ha gustado mucho el libro, realmente me ha hecho pensar y debatir conmigo misma muchos conceptos, a aquellas personas que les guste los temas de actualidad y tengan un mínimo interés por la sociedad, se lo recomendaría abiertamente.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Buen comentario.
      Comparto tu opinión: la línea entre realidad y ficción es muy fina y nos invita a pensar y a actuar sin sermonearnos ni marcarnos pautas de comportamiento, simplemente narrando bien una historia.

      Elimina
  19. EL PRIMER SEGLE DESPRÉS DE BÉATRICE - Eric Toro Delgado, S4C

    He de dir que al principi de tot el llibre se'm feia una mica pesat de llegir, però quan vas avançant i comença a desenvolupar-se més la història ja no ho és. Crec que el llibre tracta d'un tema que dona molt a dir, perquè avui dia això que passa en el llibre i que en principi sembla molt fictici, podria arribar a ser real. Es podria aconseguir aquesta "substància" i també podria ser utilitzada sense consciència. És una realitat innegable que encara hi ha discriminació cap a les dones, i si es pogués escollir el sexe dels fills probablement molta gent ho faria. A més, la mateixa lliçó que s'aprèn d'aquest tema es pot aplicar igualment a d'altres, i és podria dir que, per tallar el bacallà, primer s'ha de saber agafar bé el ganivet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada com reculls el significat de la lectura i l'apliques a altres àmbits de la vida: totalment d'acord.
      Molt encertada la frase feta amb la que tanques el comentari, els avenços científics i tecnològics s'han de saber utilitzar correctament perquè no es converteixin en una arma perillosa: són ganivets esmolats.

      Elimina
  20. El Primer Siglo después de Beatrice
    El libro de El Primer Siglo después de Beatrice me ha gustado porque plasma un tema interesante, actual, que existe en el mundo y que provoca ponerse a pensar. Al principio cuando narra su viaje a Egipto y habla de bichos se me hizo un poco pesado, pero luego ya no.
    Lo que me ha llamado la atención del libro es la similitud que se puede establecer entre el tema que trata y los sucesos que, desafortunadamente, pasan de vez en cuando en algunos países ‘’del sur’’, como los llama el narrador, pero no creo que sea correcto establecer una división entre los países del norte y del sur, porque la preferencia de tener un hijo varón y infravalorar a la mujer no es algo que solo se dé en países del sur sino que también se da en países del norte, es decir pasa en lugares de todo el mundo, no solo en el sur pero si es verdad que en el sur es donde más pasa.
    Un aspecto que me gusta del libro es como el narrador utiliza la ciencia-ficción para explicar un hecho que se puede dar en la realidad, en el libro se narra que hay culturas en las personas quieren conseguir tener únicamente descendencia masculina y un laboratorio desarrolla una ‘’sustancia’’ que permite que si un hombre la consume solo tendrá descendencia varonil, la sustancia se distribuye en países donde ya sea por tradición o por otro motivo se busca un primogénito varón y muchas personas que tienen este pensamiento la consumen, esto provoca un desequilibrio entre mujeres y hombres y que en un futuro los hombres no puedan reproducirse porque no hay suficientes mujeres y tengan que secuestrar a mujeres para que su país se pueda continuar desarrollando.
    Esta es la similitud con la realidad, ya que en algunos países como es el ejemplo de China, hasta hace poco existía la ley del hijo único, y muchos de ellos tenían la preferencia de que éste fuera niño y durante la existencia de esta ley se han producido abortos, las niñas que nacían eran dadas en adopción, etc. Actualmente se ha prohibido la ley de el hijo único porque se han dado cuenta de que el número de varones era mayor que el de mujeres y que éstos en tendrían problemas para reproducirse, pero creo que si esto hubiera seguido así el libro y la realidad en este país serian iguales. Pero China no es el único país, en el la religión Islámica muchos musulmanes piensan que si el primer hijo que tienes es un niño, significa que tu matrimonio ha sido bendecido por Alá, pero este pensamiento no es común entre los musulmanes, solo en algunos que interpretan la religión de forma que les beneficie.
    Pienso que la obsesión que existe en algunas culturas de tener un primogénito varón es un hecho discriminatorio hacia el sexo femenino y la novela lo plasma muy bien. También creo que necesitamos continuar avanzando y luchando por la igualdad de la mujer porque pienso que si estas habas existieran realmente muchas personas estarían dispuestas a tomárselas y así tener solo hijos varones, eso sí, sin pensar en las consecuencias que esto puede generar. No creo que la preferencia de tener un primogénito varón y la discriminación de la mujer sean problemas de religión, de tradiciones, sino que pienso que es problema de la mentalidad equivocada de algunas personas, por eso la educación es algo básico, porque gracias a ella podemos elaborar nuestras propias teorías.




    ResponElimina
    Respostes
    1. Muy bien estructurado y razonado.
      La clave, desde luego, está en la educación entendida en un sentido amplio que va más allá de la escuela. Se aprende por modelos y la responsabilidad de la generación de Béatrice, la vuestra, será instaurar modelos nuevos para poder lograr una especie humana más justa e igualitaria.

      Elimina
  21. EL PRIMER SEGLE DESPRÉS DE BÉATRICE - Samantha Valarezo, S4C
    Es una novel•la que emmarca el context masclista, podríem dir que el dels països tercermundistes, on la religió, la cultura i la tradició s’anteposa a conceptes com la igualtat de gènere i la llibertat, també seguint aquesta línia es duen a terme comportaments inhumans.
    Encara que estem al segle XXI, segle de grans avenços tecnològics, continua havent en gran part del planeta, una mentalitat tan pobra, que creu que la dona es inferior a l’home. Es clar que no som iguals físicament, però tenim les mateixes capacitats i drets.
    La història ens planteja una catàstrofe mundial que s’ha produït per la baixada de natalitat de les dones a causa d’uns mètodes que permeten escollir el sexe del nadó. Fet que fa que moltes dones optessin per el sexe masculí, pressionades o no, per les tradicions i totes les seves creences. Sincerament la major part de culpa d’això la tenen les dones, perquè permeten que algú els hi digui que han de fer, però també les entenc, perquè des de petites han estat criades així i és tot el que coneixen, el que elles conceben com a “realitat”. Sintetitzant això, la ignorància porta a desgracies.
    Pel que fa a la moral mèdica, clarament no es va aplicar; els metges que van crear aquesta substancia tenien que analitzar les conseqüències d’això abans de llançar-la al mercat. És per coses com aquestes que es creu que l’ésser humà per molt capaç que sigui de resoldre els misteris de l’univers, és encara un animal poc desenvolupat, ja que davant de situacions tan senzilles es queda sense saber que fer, o se li escapa el més mínim detall. Però la gran pregunta és, i si això passés en la nostra realitat? L’aturaríem a temps o la novel•la ens ha predit el futur? He aquí la resposta: L’esser humà, tard d’hora acabarà amb la humanitat, amb tot allò que la natura li ha ofert; perquè té el costum de creure que pot fer-se propietari de tota la matèria existent.
    Personalment m’ha agradat molt aquest tema perquè m’ha fet pensar bastant, no solament en el masclisme, sinó que també m’ha fet reflexionar sobre tots els problemes socials que tenim a l’actualitat i he arribat a la conclusió de que visc en un món, del qual tothom se’n vol apoderar, sense importar els problemes que això causi a la societat o a la pròpia naturalesa.

    ResponElimina
  22. Crec que hem d'ara en compte en donar la major part de la culpa a les dones oprimides, és un tema relliscós. Per una banda, és cert que hi ha dones que van en contra de la seva llibertat individual i col.lectiva i, per l'altra, com bé dius la ignorància és la mare dels ous. Com jutjar-les i jutjar-nos? Com aconseguir destriar la lluita per la llibertat de la lluita pel poder?
    Al final fas també aquesta reflexió: el poder mal utilitzat és el que pot acabar amb la nostra espècie i amb el nostre món.
    Bravo!

    ResponElimina
  23. Ferran López Roman: EL PRIMER SIGLO DESPUÉS DE BEATRICE - S4C
    "El primer siglo después de beatrice" es un tipo de libro que no estoy acostumbrado a leer y la verdad es que me ha sorprendido lo que me ha llegado a servir ya que al principio de la novela se me hacia un poco pesado y pensaba que no me iba a interesar, pero no estaba en lo cierto.
    Primero quiero empezar diciendo que cuando me empecé a enganchar no sabia si estaba leyendo un libro de ciencia-ficción o era la realidad porque el autor ha creado un paralelismo entre realidad y ficción que me sorprendió porque haya los mismos pensamientos, los mismos problemas y las mismas confrontaciones entre Norte y Sur, los partidarios de la sustancia y los que van en contra.
    También he de decir que gracias a este libro he pensado como seria un mundo sin mujeres, donde solo mandaran los hombres. He llegado a la conclusión que esto no podría llegar a ocurrir porque sin éstas nada podría continuar igual, porque aunque en el pasado no se le hacia mucho caso a la mujer siempre han estado ahí.
    Debo decir que gracias a la reunión que hemos hecho me ha gustado mas la novela porque me he enterado del significado de los nombres de cada personaje, porque el libro esta separado por capítulos llamados de la A hasta la Z... y lo más importante, compartir con otras personas que nos ha parecido este libro.
    En definitiva "El primer siglo después de Beatrice" para mi es una novela que es una llamada de atención a la sociedad y creo que como no frenemos algunas actitudes y pensamientos lo que pasa en este libro se puede hacer realidad.

    PD: Lo siento por no haberlo subido antes pero hoy me he enterado que cuando lo hice no se que pasó que no se me envió y hoy lo he tenido que reenviar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El objetivo de los clubs de lectura es precisamente enriquecer con la opinión de otros lectores la lectura personal, por esto están tan extendidos y tienen tanto éxito en todo el mundo.
      Desde luego que es una llamada de atención a la sociedad, ayer mismo, leía lo siguiente: " La escasez de niñas no sucede sólo en Asia, se está extendiendo a otras zonas del mundo, especialmente al este de Europa y concretamente a las zonas de los Balcanes y del Cáucaso. De hecho nos encontramos ya frente al mayor desequilibrio numérico entre los sexos jamás conocido y la previsión es que puede llegar a tener consecuencias muy graves que en cierto modo comenzamos a ver." La fuente es digna de crédito, se trata de una socióloga de prestigio y en un libro acabado de publicar: Marina Subirats (2013), Forjar un hombre, moldear una mujer. Barcelona: Aresta. Pág. 80.

      Elimina
  24. Stefania Felicia Avram S4C Montedidio
    Se trata de una novela escrita por Erri de Luca ambientada en Napoles el protagonista un niñp de 13 años un sitio a destacar de la novela es la azotea donde el protagonista se siente libre donde habla y se encuentra con su primer amor María y donde al final del libro pasa el esperado acontecimiento que tanto esperaba el protagonista al final del año el lanzamiento del bumerang.
    Ahora comentare que me ha parecido la novela. Al principio me parecio un vocabulario dificil esto debe ser porque el libro principalmente fue escrito en italiano y al traducirlo la comprension se hizo mas dificil, los primeros capitulos tampoco entendia muy bien lo que pasaba pero con el trascurso de la historia lo he entendido mas y al terminar de leer el libro pense que era un libro raro pero especial porque he leido bastantes libros pero ninguno como este por lo tanto pienso que el ser raro lo hizo especial.
    Finalmente lo termine de entender cuando hicimos la reunion en el club de lectura comentaron cosas que yo no me habia parado a pensar por lo tanto considero que ha sido una lectura especial y sorprendente recomiendo leer este libro.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me encanta cómo explicas el proceso de comprensión, una de las gratificaciones de la lectura es precisamente que, si tienes entre las manos un buen libro, nunca se acaba de entender y siempre descubres algo nuevo que te proporciona ese placer tan especial que es entender, notar cómo se abren nuevos mundos.
      Te animo a que no dejes nunca de observar, leer y aprender.

      Elimina
  25. El llibre de Montedidio té una estructura que m'ha agradat força, ja que a llarg dels "capítols" s'obren diferents trames (l'entrenament amb el bumerang, la relació amb la Maria i l'assetjament de l'amo de la casa, etc) que acaben concloent totes en un mateix punt. Això m'agrada perquè aquests arguments formen part del canvi del protagonista de nen a "adult", i crec que els canvis es produeixen a poc a poc però te n'adones de sobte, igual que les trames de l’obra, que van evolucionant fins a concloure més ràpidament.
    L'estil de l'autor a l'hora d'escriure l’obra en forma de fragments dóna realisme a l’obra, l’ambienta més bé en l’època. A la mateixa vegada, però, la forma en que introdueix els diàlegs m’ha costat d’entendre a la primera en algunes ocasions, m’ha semblat massa indirecta.
    En general, el llibre m’ha agradat bastant. A diferència de l’anterior lectura, El segle primer després de Béatrice, aquesta m’ha fet reflexionar menys (potser perquè no vaig poder assistir a la reunió), però a la vegada m’ha sigut més propera, i m’he “ficat” més en el personatge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bé!
      El protagonista és un gran observador de la realitat i això li permet d'anar madurant. És el contrari d'un zombí.
      Em sembla que tu també ets observador i curiós cosa que et permet identificar-te amb ell.

      Elimina
  26. Jesica Navarro Bueno: Montedidio

    Sincerament, els primers dies que vaig estar llegint el llibre, no m'agradava gens: la meva lectura era en català i moltes paraules no les sabia. Però, a mesura que m'anava introduint en la història, vaig veure que fan moltes reflexions sobre la vida i, sobretot, com la innocència d'un nen pot arribar al punt de dos sentiments contraposats: la por i la satisfacció.

    Pel que fa als personatges tinc algunes teories:
    En primer lloc, la María em va caure molt bé. Al principi estava segura de que era una dama de companyia, ja que li va dir al protagonista que algunes coses ja les havia fet amb altres homes com per exemple l’amo de la casa. Però, quan va explicar-li al protagonista que ho feia perquè sortís més barat el lloguer, la primera paraula que em va venir al cap va ser: lluitadora.
    En segon lloc, em vaig farta de riure amb el protagonista. Es tan innocent la seva manera de explicar les situacions sexuals, com ara quan la María li acaricia la seva part masculina, que fa riure i tot.
    Per últim, el senyor Rafaniello es un personatge molt especial. D’aquest, en tinc una teoria: es un personatge imaginatiu que ha creat el protagonista . Es a dir, crec que l’autor del llibre ha volgut jugar amb l’evolució d’una persona des de un nen fins a un home afegint un personatge que simbolitza el nivell de maduresa que tindrà el protagonista al final. Tot això ho he anat veient a mesura que anava llegint el llibre: el nen es cada vegada mes fort, més gran, amb una veu més greu, etc; En canvi, en Rafaniello es tot el contrari. Encara que diuen que el mestre Errico també parla amb ell, crec que aquest li segueix el rotllo al protagonista perquè no es cregui que parla sol.

    Per finalitzar el meu comentari, voldria dir que m’ha agradat molt la sessió que vam tenir i segurament l’any que bé també m’apuntaré

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada la manera que tens d'explicar la teva lectura, clara, directa i sincera. Felicitats!
      Ja pots posar que pensaves que era una "meuca", això de "dama de companyia" queda una mica forçat.
      No sé si et va arribar el meu correu, em sembla que el teu correu no funcionava o no era el correcte. Ho tornaré a intentar des d'aquí, però sí no reps res, fes-m'ho saber al meu correu personal.
      A reveure!

      Elimina
  27. Ferran López Roman - S4C
    Montedidio en la meva opinió és un llibre molt extrany pero això ho fa únic i especial. Començo comentant el que més m'ha sorprés, com està escrit. La historia està narrada en primera persona pel personatge principal en una bobina d'impremta que utilitza com a diari y en el llibre cada fulla d'aquesta bobina és una vivença diferent. Al principi de la lectura no entenia quasi res pero s'em va fer fàcil de llegir perquè cada vegada m'agradava més i volia saber el que pasaba la nit de Cap d'Any. El personatge que més em va agradar va ser en Rafaniello perquè el veig com una persona amable, dèbil, que no vol que el nen es preocupi pels seus mals d'espatlla i màgica. El mestre Errico amb les seves bronques al protagonista vaig aprendre moltes coses importants de la vida. La María al principi no em va agradar molt perquè pensava que seria una noia que s'aprofitaria del nen i sospitava per la seva experiencia sexual. Quan em vaig assabentar que li tractaban malament i que es prostituia per pagar menys alquiler em va guanyar. El protagonista és molt còmic perquè et fa gràcia la seva inocència davant l'experiència de la Maria i com ella li ensenya com mantenir relacions sexuals.
    En la reunió que vam tenir tot i ser uns poquets em va agradar més que la de "El segle primer despres de Beatrice" perquè estaba més còmode i tot va anar més fluit. Em va ajudar a entendre molt més la situació final de la historia i vaig aprendre una nova recepta de cuina, la truita de macarrons.
    En general aquest llibre m'ha agradat perquè m'he sentit identificat amb el personatge i és curiós poder veure com un nen es va fent adult i va madurant.
    PD: L'any que ve segur que torno perquè cada llibre ha sigut una sorpresa i he après moltes coses.

    ResponElimina
  28. Tens raó estrany i poètic, tambí, dins el seu realisme una mica màgic.
    Tenir dificultats de comprensió al principi d'una lectura és normal, els millors llibres demanen del lector un esforç intel·lectual que després dóna moltes satisfaccions: així s'adquireix l'hàbit de la lectura i, per això, és diu que els llibres alimenten l'esperit.
    M'ha agradat molt saber que t'ha divertit. Ho has sabut explicar molt bé.
    Ja m'explicaràs si has provat de fer la truita de macarrons...

    ResponElimina