dijous, 7 de març de 2013


Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Maria Mercè Marçal

dimecres, 6 de març de 2013

Club de lectura BIBM








"Perquè el caràcter d'un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l'oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d'egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l'afany d'obtenir recompenses d'enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d'error, davant d'un caràcter inoblidable." P. 9.


Aquest primer paràgraf és tota una declaració de principis, Giono ens fa el retrat del verdader heroi, una persona humil que deixa la seva empremta sense fer soroll: com l'home que plantava arbres. Cal tenir paciència per adonar-se de la vàlua d'aquest tipus de persones, cal contemplar la seva trajectòria vital, no val la imatge que es pot fabricar en un moment per tenir una paròdia d'allò que s'anomena èxit.




El principi del magnífic text es relaciona amb el final:

"Quan penso que amb un sol home, limitat als seus simples recursos físics i morals, n'hi ha hagut prou per transformar un desert en aquesta terra promesa, trobo que, malgrat tot, la condició humana és admirable." P. 59.



La proesa d'una sola persona fa que es pugui tenir confiança en la condició humana, sobretot, després de la destrucció que han comportat les guerres a Europa.


La tasca de plantar arbres és relativament senzilla però cal que estigui feta amb molta cura, amb mètode, sense cansament ni desànim, gràcies a ella la vida d'Elzéard Bouffier té sentit i per això:


"Ha trobat la manera de ser feliç."

Aquí rau la seva grandesa.  El que fa ell ho podem fer tots encara que calgui coratge i constància, tots podem trobar una tasca que doni sentit a les nostres vides.




La situació inicial era la d'una terra pobre amb gent miserable:

"...em vaig trobar en un paratge d'una absoluta desolació. Vaig acabar vora l'esquelet d'un poble abandonat. Des de la vigília que no tenia aigua i era urgent que en trobés. Tot i ser una pila de cases arraïmades com si formessin un rusc em van fer pensar que hi devia haver hagut aigua en temps remots..." P 14.
"Són llocs on es viu malament. Les famílies, apinyades a causa de l'extrema duresa del clima, tant a l'estiu com a l'hivern, veuen créixer el seu egoisme en un ambient aïllat. " P. 17


Aquesta situació canvia per la constància del protagonista fent cert la seva sentència: 


"Es pot fer el retrat d'una persona fent el retrat del seu paisatge." 


És rellevant que quan comencen a arrelar els arbres:

"Era com si la creació florís en una reacció en cadena" P. 35.

Bouffier fins i tot:


"Havia canviat d'ofici. Ara no tenia més que quatre ovelles, però en canvi tenia un centenar de ruscos. S'havia desempallegat dels bens perquè feien perillar el creixement dels arbres més joves." P. 32.









Finalment, cal recordar que el arbres són símbol de la vida i molts pobles tenen per costum plantar-ne un quan neix un fill, sovint entorn dels arbres i dels boscos hi ha un teixit de mites i de rituals.

"havien fet una font, que tenia un bell doll, i el que més em va commoure va ser que hi havien plantat a la vora un til·ler, que ara devia tenir uns quatre anys i estava en plena floració, símbol incontestable d'una resurrecció." P. 51.

Til·lers de la Rambla de Catalunya símbol de saviesa i amistat

Vosotros, entre abejas monacales

de oro sonoro, Tilos

que desde el huerto veis surtir cristales
de mi ciprés de Silos.

Como la flor del Tilo en primavera
contra el insomnio torvo,
beberte en infusión, niña, quisiera
beberte sorbo a sorbo.





Xiprers com a símbol de l'hospitalitat